Senegal: el nostre viatge
Itinerari
Dia 1: Barcelona – Dakar.
Dia 2: Dakar. Visita a l’illa de Goré.
Dia 3: Dakar. Visita a Plateau i vol a Cap Skirring. Posta de Sol a la platja.
Dia 4: Oussouye i Mlomp en bici.
Dia 5: Zinguichor. Piragua pel riu Casamance.
Dia 6: Sept-place fins a Kedougou.
Dia 7: Visita pobles animistes, Angyel i Iwol. Tarda al poblat peul d’Affia.
Dia 8: Pujada a Dande i cascada de Dindifello. Tarda al poblat mandinga Yamoussa.
Dia 9: Excursió al poblat mandinga Badala. Celebració de l’any nou musulmà.
Dia 10: Bus de tornada a Dakar. Nit per descansar a Dakar.
Dia 11: Sept-place fins a Saint-Louis.
Dia 12: Nord de Saint-Louis i barri dels pescadors.
Dia 13: Saint-Louis i llengua de Barbàrie.
Dia 14: Museu de la fotografia de Saint-Louis, tarda de compres.
Dia 15: Marxem a Lompoul. Excursió pel desert i sopar amb tambors.
Dia 16: Trasllat a Saly. Piscina i passeig per la platja.
Dia 17: Llaguna de Somone, excursió enmig de crancs.
Dia 18: Tornada a Barcelona



Diari
Dia 1: Barcelona – Dakar
Avui és l’aniversari de l’Edu (26 anyets). Ens hem llevat d’hora i hem acabat de preparar les motxilles, sempre a última hora, no podia ser de cap altra manera. Tan a última hora que ho hem preparat tot bé menys la transferència a les targetes Revolut, que ens emportem per poder treure diners fàcilment i sense comissions. Hem pensat, il·lusos, que tindríem temps a l’aeroport de fer-ho, que era un moment. Tot i que hem tingut temps, sembla que el servei del nostre banc avui ha decidit que no funciona i no podem fer la transferència (però no passa res, ja s’arreglarà i quan arribem a Dakar ho fem). L’avió surt a les 15.55 h de Barcelona i arribem a Dakar a les 19.15 h.
Només arribar passem el control de passaports, força lent, per cert. Ens sembla que són poc efectius. Al nostre avió ens hem trobat dues noies de Saragossa que parlen un francès excel·lent i compartim taxi amb elles per anar al centre de Dakar, no sense abans haver canviat 100 € a CFA (Comunitat Financera Africana) i haver comprat una SIM Senegalesa per almenys tenir internet a un mòbil. Ens costa 10.500 CFA i tenim 15 GB.
Al taxi, les Saragossanes ens expliquen que ja havien estat al Senegal, fent un voluntariat, i quedem que aniríem a sopar amb elles algun dia, segurament demà. Entre tots 4, ens costa 30.000 CFA.

Arribem a l’hotel, que està força bé i al centre de Dakar, és el Saint-Louis Sun. Només arribar sentim la crida de les mesquites per anar a resar. És el moment de gestionar l’ingrés a la Revolut, que segueix sense funcionar i comencem a estar preocupats. Tenim cadascú 20 € a les targetes i 400 € en efectiu, és a dir, uns 840 € per passar 18 dies al Senegal… Provem de fer transferències des d’altres comptes, però no ho aconseguim arreglar. Al cap d’una estona que se’ns fa eterna, el Matheus (un àngel caigut del cel en forma de servei tècnic online de Revolut) ens salva la vida: feia falta posar els DNI per confirmar la nostra identitat.
Molt més tranquils i amb ganes de demà, ens instal·lem a l’habitació. Posem la mosquitera per dormir com reis, ens rentem les dents i anem a dormir. Al final, l’Edu ha tingut un aniversari de 26 hores, i el millor regal: tenir diners a la targeta per poder gaudir tranquils de tot el que ens espera.
Dia 2: Dakar. Visita a l’illa de Goré
Hem dormit molt bé. Hi havia aire condicionat, que comencem a veure que és bastant important en aquest país. Després de dutxar-nos, no ens hem entretingut per sortir, es nota que tenim ganes de visitar-ho tot. Segons Google, avui no ha de ploure, però veiem que el cel no està massa clar i al cap de caminar 2 minuts, decidim tornar a l’hotel a buscar els impermeables. Per sort, perquè de cop ha començat a diluviar. Al principi sembla que no passa res, però al cap d’uns 10 minuts els carrers comencen a estar inundats.
Això provoca algunes situacions “divertides”, com per exemple un home pujant al capó del seu cotxe per evitar mullar-se els peus i veure si havia ratllat la porta del copilot (potser hauria sigut més fàcil canviar-se de seient i prou…).

Va parant de ploure de tant en tant i torna a diluviar al cap d’una estona, i amb una piscina a cada sabata ens disposem a començar a fer gestions per organitzar el viatge. Hem de preguntar pel bus de tornada de Tambacounda, i investigar si el ferry Dakar – Karabane (Casamance) funciona amb normalitat o no. Descobrim que l’autocar surt des d’una estació que està lluny d’on som ara, i que, tal com pensàvem, el ferry no funciona a causa de les protestes polítiques que hi està havent al país.
No ens desmotivem, ja que el que si que aconseguim amb èxit és comprar els bitllets del ferry que va fins a Goré, el principal objectiu del dia d’avui. Anar i tornar costa 5.200 CFA per persona adulta (turista no africà).
Estem necessitats de cafè i en comprem un xupito a una paradeta al carrer. Ens costa 50 CFA i està força dolent. El ferry de Goré surt a les 10 am, i una mica abans anem a l’estació a esperar-lo. De moment, Senegal ens sembla un país segur, però desorganitzat. Hem d’assumir que estem en temporada de pluja i que anirem molls tot el dia. Primer repte aconseguit: ja no ens molesten els bassals, tenim els peus xops.
Després d’un viatge mogudet amb el ferry, arribem a Goré. Només a primera vista ja ens sembla una illa preciosa, i comencem a caminar pels seus carrers acolorits. Seiem a un banc amb vistes al mar per situar-nos una mica i decidim anar a visitar la casa dels esclaus. Comprem les entrades, que ens costen 1500 CFA per persona, a l’edifici de davant, on hi ha un petit museu que serveix per situar-se sobre el negoci de la tracta de persones i manifesta i critica els diferents tipus d’esclavitud actuals. Després de visitar el petit museu, travessem el carrer per entrar a la casa dels esclaus. La visita en si és impactant, sobretot si t’imagines que tan sols fa 200 anys aquí hi havia tantes persones tancades i preparades per vendre a Amèrica. Tot i això, perd una mica l’autenticitat i el factor xoc perquè hi ha molta gent i tothom està fent fotos “boniques”, la veritat és que els colors del lloc acompanyen.






Tenim gana i anem a dinar a Chez Tonton. És bo però sembla turístic. Per primer cop provem el Mafe, un plat típic del Senegal: pollastre amb salsa de cacauet (potser massa gust de cacauet); i un plat de peix amb curry, que pensem que és una daurada. Demanem un cafè amb llet de postres i en total ens costa unes 10.000 CFA.
Amb la panxa plena decidim pujar al castell de l’illa (a tot li diuen castell). Fa molta calor i hi ha certa pujada, però les vistes des de dalt valen molt la pena, igual que totes les botiguetes d’art senegalès que ens trobem al llarg del camí. La gent és simpàtica i no especialment pesada. Un cop dalt hem fet tota la volta al turó de manera circular: ens sorprèn molt el que creiem que són cases, ja que ens semblen antics búnquers de defensa on ara hi ha roba estesa. Guadim de les vistes al mar i arribem al famós canó, que en realitat només es va utilitzar un cop i ara serveix com a punt de trobada. Durant tota la volta anem veient llangardaixos de colors, ocells que ens semblen àligues i cabres molt primes.


Un cop feta la volta tornem a baixar a la part més habitada de l’illa i acabem de passejar per alguns dels carrers, val la pena perdre’s per Goré i deixar-se portar. No hi ha gaire gent i ens va molt bé per fer de models i llençar algunes fotos precioses. Tot passejant, ens trobem baobabs, ens creuem amb galls i cabres, travessem la platja on molts nens s’ho passen genial (ens adonem que es banyen en grups tots junts) i acabem a la punta de l’illa on hi ha el museu d’història. Paguem 1000 CFA i entrem. Tot i que està tot en francès, gràcies a la Rut que ho tradueix tot, acabem de fer-nos una idea de la història de l’illa de Goré i una mica del Senegal en general. Ens centrem sobretot en la part colonial i ens saltem la part de la prehistòria. Ens pensàvem que hi hauria un aire condicionat per passar la visita tranquil·lament i evadir-nos de la calor, però no és el cas, així que tampoc ens hi entretenim moltíssim.
Després de fer una visita pel sostre del museu, que era una antiga fortalesa, i gaudir d’unes panoràmiques de l’illa, tornem a agafar el ferry a les 16:30 cap a Dakar, on arribem sense problemes, descansem una estona i ens tornem a preparar, que hem quedat amb les aragoneses per sopar a un restaurant. Abans de sopar continuem amb l’odissea de treure diners i, després de 5 caixers, finalment aconseguim tenir efectiu (la preocupació començava a ser bastant alta). Creiem que ara sí que ho tenim tot solucionat.
Ens trobem a les 20:00 al restaurant Chez Loutcha, allà compartim els moments del nostre dia i parlem de la situació política d’Espanya. En 3 dies hi ha eleccions i la situació és bastant delicada. Sopem una espècie de sopa de ceba amb altres verdures que no aconseguim identificar, però que estaven molt bones. La conversa ens ajuda a amenitzar el sopar. Alba i Clara, si mai llegiu això, ha estat un plaer conèixer-vos. Paguem i anem caminant cap a l’hotel, la sensació de seguretat és molt alta, fins i tot a la nit. Arribem cap a les onze i descansem que demà toca descobrir una nova regió: la CASAMANCE.
Aprofitem que tenim una estona per comprar els vols a Cap Skirring, ja que no podrem anar-hi en ferry, tal i com teníem planejat, paguem 85€ per marxar demà mateix, tot i que agafant-los amb una mica més de temps se’n poden trobar per una mica menys.
Dia 3: Dakar. Visita a Plateau i vol a Cap Skirring. Posta de Sol a la platja.
Ens llevem a Dakar i esmorzem tranquil·lament a l’hotel. Marquem una mica de ruta per veure les 4 coses interessants que hi ha a Plateau. Passegem fins a arribar a la Plaça de la Independència que és la plaça principal de Dakar, que no deixa de ser lletja. Allà veiem molts cotxes amb els vidres tintats que volem creure que porten algú important: visita al president feta.
Des de la Plaça de la Independència seguim caminant sota el Sol i suant, fins a arribar al mercat del Kermel. És un edifici increïble, està organitzat amb passadissos en forma de cercles concèntrics, i a cada passadís hi ha un tipus de producte: el passadís de més enfora hi ha verdures i espècies, i la carn i el peix en els passadissos més interiors.

Fa una olor molt forta, sobretot al principi, però t’hi acostumes. Ens ha sorprès molt la quantitat de peixos estranys que venien i la gent anant amunt i avall. Des de fora l’edifici també és preciós i està rodejat de paradetes que ens semblen més turístiques amb venedors força més pesats. També estan col·locats formant cercles al voltant del mercat. Tot i que són intensos, no s’enfaden si no els hi compres res.


Sortim del mercat i anem a veure la Galeria Nacional d’Art del Senegal (no val moltíssim la pena, però s’hi està fresquet). Quan estem més frescos anem a veure una segona galeria, en teoria més famosa, la galeria Antenna, que diuen que és molt bonica. La sorpresa és que està tancada i no sembla que la vulguin tornar a obrir.
Tornem cap a l’hotel per fer el check-out i pagar les factures pendents. Des d’allà agafem un taxi cap a l’aeroport de Dakar, paguem 22.000 CFA. Arribem a l’aeroport amb molta antelació, potser massa perquè és un aeroport molt petit, igual que l’avioneta que ens porta fins a Cap Skirring, allà ens espera un taxi per portar-nos a Keur Recine, on dormirem avui.
Arribem a Cap Skirring i el primer que fem és anar a veure la platja, és enorme i força impressionant. Trobem alguns peixos morts a la sorra a causa de la marea, i un noi que es diu David que ens ensenya la seva botiga i casa seva: sota un baobab, ens sembla que és entre una gran sort i una gran desgràcia, ja que el lloc és màgic però les condicions no tant.
Anem a sopar a Chez Loulou, que és el restaurant que ens ha recomanat l’Ousmane, el noi que porta l’hotel on estem. En teoria al mateix restaurant fan una festa de reggae una mica més tard i ell també hi anirà. Només arribar ja veiem que hi ha una sala de música i una barreja de senegalesos i francesos que creiem que viuen aquí. Demanem unes gambetes però abans de tenir el plat a taula marxa el llum A TOT EL POBLE: adéu a la reggae party. Sopem a la llum de les espelmes i tornem pel camí zero il·luminat fins a l’hotel. Ens adonem de la importància de portar una llanterna al Senegal. Quan arribem a l’hotel tampoc hi ha llum, per tant, no funciona el ventilador, però l’electricitat torna al cap d’una estona.



Dia 4: Oussouye i Mlomp en bici.
Avui no hem dormit tan bé, el ventilador no fa les mateixes funcions que l’aire condicionat. Volíem sortir d’hora per aprofitar les hores de menys calor però entre la tardança i la tranquil·litat de l’Ousman, que ens havia de cobrar i que ha marxat molta estona a comprar alguna cosa per esmorzar (en principi estava inclòs en el preu); i que no ens hem llevat tan d’hora com volíem; hem acabat sortint una mica més tard.
Marxem directament amb taxi des de l’hotel fins a Oussouye, que ens costa 7.000 CFA. Preferim agafar el taxi, ja que l’altra opció que tenim és anar fins a l’aeroport (on hi ha l’estació de sept-place), que ens costaria 2.000 CFA; i després agafar un sept-place fins a Oussouye que són uns 2.500 CFA. Ens estalviaríem alguns diners però perdíem molt més temps i ens sembla més còmode i senzill anar directes d’hotel a hotel.
La primera impressió d’Oussouye és que no hi ha res, però alhora tota l’estona passen tantes coses que tot ens sorprèn. L’hotel on dormim es diu Chez Yaya i el regenta un francès que ens recomana VTT Casamance per agafar bicicletes. Cada bicicleta ens costa 8.000 CFA i les tenim durant 6 hores. Agafem les bicicletes i anem cap a Mlomp, que són uns 10 km anar i 10 tornar, per la carretera amb una calor asfixiant. Arribem al poble i ens sembla com qualsevol altre: cases deteriorades, gent al carrer sense fer res, cabres i gallines, però acabem arribant al lloc que buscàvem: la “plaça” principal, on hi ha les famoses cases de dos pisos. De cop, sota unes ceibes enormes ens trobem al Leon que ens comença a explicar coses. Ens porta a veure les cases de dos pisos, on viu gent, però s’hi pot entrar pagant la voluntat.


Aquestes cases estan construïdes amb fang i fusta de 4 arbres diferents, entre ells manglars i palmera. El pis de dalt està buit, no entenem gaire la funció actual de les cases però amb els materials utilitzats, en el seu moment devia ser realment difícil de construir. Sortim de la casa i el Leon ens ensenya les ceibes, les arrels de les quals formen una rotllana on diu que s’hi fan els sacrificis animistes. Després entrem al museu de la cultura diola, dins d’una casa impluvium, que és una representació de les cases típiques on vivien abans les tribus per protegir-se de l’exterior. Dins, ens explica algunes curiositats de la cultura diola, diferents fetitxes, formes de caçar i el motiu de les cases impluvium. Ens agrada molt la visita amb un petit tast d’aquesta cultura tan diferent. El Leon, que en un principi ens semblava que simplement ens explicava coses, ha resultat ser el guia del museu i parlava un castellà gairebé perfecte.






Tenim gana i el mateix Leon ens recomana un restaurant local, digues-li restaurant o digues-li cuina de casa oberta al públic. L’únic que ens diuen és que tardaran uns 30 minuts en tenir els plats a punt, però no sabem ben bé què dinarem. Finalment, acabem provant el plat típic de Senegal: el Thiebou Diene. Ens agrada, però fa molta calor i els plats calents no ajuden a deixar de suar. Paguem només 3.000 CFA per tot el dinar.
Decidim prendre una mica la fresca sota les ceibes abans de tornar a agafar les bicicletes. Sembla que hagi de ploure i tornem cap a Oussouye, finalment el temps ens acompanya i el ventet i els núvols fan la tornada força més agradable.
Deixem les bicicletes a l’oficina de VTT Casamance i anem a fer una volta per Oussouye, busquem on és la gare routiere per a demà, i ens sembla bastant fàcil situar-nos per agafar el sept-place. Aprofitem que estem al centre per veure el mercat i comprar una mica de fruita i cacauets per sopar a l’hotel mateix. Anem caminant tranquil·lament fins a Chez Yaya, no sembla que faci tanta calor, però tampoc es pot dir que faci fresqueta. Quan arribem ens dutxem i descansem una mica. Avui hem fet 20 km amb bicicleta i hem caminat bastant i es nota. Sopem allà mateix: el mango ens decepciona molt però els cacauets valen la pena.



Dia 5: Zinguichor. Piragua pel riu Casamance.
Avui si que aconseguim llevar-nos d’hora. Ens dutxem i esmorzem amb mil mermelades que prepara el Yaya i una mica de papaya i mango. El Yaya ens ha ajudat a trobar dues moto-taxis que ens porten amb les motxilles fins a la gare routiere. Paguem 500 CFA per trajecte. Un cop a l’estació, anem a la “plataforma” dels cotxes que van cap a Zinguichor, on paguem per pujar a un peugeot gairebé destrossat, ens costa 1.400 CFA + 500 CFA per persona i motxilla. Ens esperem allà mateix durant uns 15 minuts fins que sembla que ja hi ha totes les places del cotxe plenes. Pugem i marxem cap a Zinguichor. Tenim la sospita que ens han canviat els llocs que ens tocaven, en teoria es reparteixen segons l’ordre d’arribada i a nosaltres ens diuen que hem de seure al mig de les dues files de darrere, és estrany que haguem de seure separats si hem comprat els bitllets seguits, però no diem res i pugem al cotxe.
Al cap d’una hora arribem a Zinguichor, que té una gare routiere realment gran. Quan arribem busquem des d’on surt el sept-place cap a Tambacounda que hem d’agafar demà, i un cop situats agafem un taxi fins a l’hotel (ens cobra més del compte, el preu està estipulat a 500 CFA per tots els trajectes dins la ciutat durant el dia, però no ho sabíem).
Ho deixem tot a l’hotel i agafem un altre taxi, que, ara sí, ens cobra 500 CFA per anar al centre de la capital de la Casamance. Zinguichor no té cap encant especial, a part del riu que és impressionant i fa que valgui la pena. Passegem una mica i organitzem una sortida en piragua a la tarda. Encara tenim una estona per aprofitar el matí, però fa molta calor i tenim gana, així que busquem un restaurant amb ventilador on descansem i dinem. Dinem molt bé a la Kassa, un curry i un entrepà de pollastre amb patates, ens costa 5.000 CFA. Com que encara fa calor aprofitem per fer dues partides de billar.
Assumint que passarem calor igual, ens dirigim a veure l’únic lloc d’interès de la ciutat segons la guia: l’Aliance Franco-Senegalesa. Comencem a caminar, però després de perdre’ns en dues ocasions i acabar tornant al mateix lloc d’on hem sortit acabem agafant un taxi per arribar fins a l’edifici. No hem pensat que som diumenge i, òbviament, està tancat. No sabem si l’edifici és bonic o no, només veiem una part dels jardins des de fora. Sincerament, no ens sembla que valgui la pena, potser si estigués obert seria més interessant. Tornem cap al centre, ara caminant per acabar de veure la ciutat, passem per dins d’un mercat amb força vida i per alguns carrers asfaltats i rius plens d’escombraries.






Arribem a l’hotel Kadianduoumagne, des d’on hem reservat l’excursió amb piragua. Allà esperem 5 minuts fins que arriba l’Ousmane, el capità de l’embarcació. Fem un recorregut de 2 hores pel riu i tot i que no veiem dofins, ens encanta. El paisatge és espectacular, hi ha molts ocells diferents com pelicans, flamencs i cormorans, i el silenci que hi ha entre els manglars ens permet disfrutar i relaxar-nos molt durant tota l’estona. Tornem a Zinguichor just a l’hora perfecte amb el Sol a punt de caure i els ocells tornant a terra per passar la nit, igual que nosaltres. Sentim que els acompanyem en la seva rutina, i que ens permeten gaudir de la calma del lloc. Durant les dues hores de sortida, l’Ousmane ens explica una mica la seva vida a Senegal i ens diu que té ganes d’anar a Europa per operar-se el genoll. Tot i que li costa caminar, segueix fent sortides amb la seva piragua pel riu.








Quan arribem al port, tornem a l’hotel, que no està precisament al centre, on ens diuen que l’únic lloc on podem trobar alguna cosa per sopar és a una gasolinera a 1 km. Tot i que fa calor i ens sembla lluny, tenim gana i no tenim cap altre remei que anar al restaurant de la gasolinera. Un cop allà veiem que el lloc no convida gaire a quedar-se a sopar allà i l’oferta tampoc és molt variada. Anem al que ens sembla més fàcil i pràctic: demanem una pizza i un kebab per emportar, que ens mengem a l’hotel mentre truquem a les famílies i seguim les eleccions espanyoles amb certa preocupació.
Anem a dormir a punt per llevar-nos a les 5:30, demà serà un dia dur amb moltes hores de transport i hem d’estar descansats i mentalitzats per arribar a Kedougou cap a les 19h.
Dia 6: Sept-place fins a Kedougou.
Ens llevem ben d’hora, la idea del dia és agafar el sept-place fins a Tambacounda (Tamba pels amics), fer les 6 o 7 hores fins allà i un cop allà acabar de fer les 3 hores fins a Kedougou. No són ni les 6 del matí i a la carretera de l’hotel fins a l’estació no hi ha cap taxi, al contrari del que ens van dir ahir, ja que en teoria a la carretera principal “sempre hi ha taxis”. L’optimisme senegalès no deixa de sorprendre’ns, i ens toca caminar fins a l’estació. No és ni de dia i anem amb la llanterna per la carretera amb molt poca gent, veiem alguns cotxes que ens passen pel costat però estan tots ocupats. Cada cop estem més a prop de la gare routiere i comencem a veure alguns taxis, però ja no ens val la pena agafar-ne cap. Carregats com mules arribem a l’estació més tard del que voldríem, però contents d’haver superat el primer petit trajecte, que tot i ser fosc i trobar-nos alguns animals ens ha fet sentir segurs en tot moment. Són les 6.45h quan arribem i un jove senegalès ens torna a acompanyar fins al lloc on surten els cotxes cap a Tamba, ho fa sense cap intenció de rebre res a canvi (Teranga) i ens ajuda a comprar els bitllets. No marxa fins que no els tenim. Tot i que ahir ja ens semblava que l’estació era molt gran i amb molta vida, al matí tot es veu diferent, ja es comença a fer de dia i l’ambient que es respira és de moltíssima activitat, la gent no para de vendre menjar per als passatgers i cada molt pocs minuts van sortint cotxes en totes direccions. Paguem 10.000 CFA cadascun i 1.500 CFA per cada motxilla, que carreguen a dalt del cotxe amb la resta d’equipatge dels altres passatgers. A poc a poc es va omplint el sept-place, sortim a les 7.30h, aquest cop asseguts als seients que ens toquen: el 2 i el 3, és a dir, a la fila del mig, finestra i seient del mig.
El que en teoria és un sept-place es converteix en un “nou-place”, compartirem el viatge amb un conductor molt jove, un copilot molt vell que no para de resar, una noia de 20 i pocs anys que seu amb nosaltres i 4 persones a darrere: un noi i 3 germanes, dues de molt petites que aguanten tot el viatge sense queixar-se. Serà un viatge molt llarg i abans de marxar ja veiem que segurament també serà dur. Ens ho demostra el copilot vell, que ja ha comprat galetes, cacauets, plàtans i cafè i no dubta a comprar qualsevol altra cosa que li ofereixin. Es passarà les 8 hores de viatge movent les boles del seu rosari. Durant el trajecte el conductor va fent parades a diferents pobles, mentre ell baixa del cotxe, tot de nens venen corrents i ens ofereixen galetes i fruita per les finestres. El vell ho compra tot: galetes, pastissos i plàtans (ja en tenia molts), l’únic que no compra és un sac de sucre d’uns 2 o 3 kg, era fàcil dir que no.
La conducció és ràpida i amb frenades brusques abans dels bots de la carretera, que no són pocs. Les infinites hores de trajecte ens serveixen per veure que hi ha una espècie de peatges, on el conductor para, pita i un agent (no sabem si són policies o què són) li dona un tiquet, que uns kilòmetres més endavant llança per la finestra davant del que ens sembla un altre peatge. Les úniques vegades que sortim del cotxe és perquè en un d’aquests controls ens demanen el passaport, d’on venim i on anem, i què fem a Senegal.
Intentem passar les 8 hores trobant una posició una mica còmoda per dormir, parlant i mirant el paisatge, que va canviant a poc a poc. En una de les parades misterioses del conductor, les noies de darrere compren plàtans i els comparteixen amb tots els passatgers. Ja arribem a Tamba i tothom li va indicant al conductor on ha de baixar, abans d’arribar a la gare routiere, i anem fent parades per a deixar a tothom. Al final, només arribem a l’estació nosaltres i el conductor. Quan ens quedem sols ens parla per primera vegada en 8 hores i ens pregunta si érem nosaltres els que ahir estàvem a Zinguichor al matí preguntant com anar a Kedougou. Li diem que si i ens porta fins a la parada dels sept-place de Tamba a Kedougou. Abans de treure les motxilles del maleter del cotxe ja ens estan dient el preu per arribar a Kedougou: 6.500 CFA per persona i 1.000 CFA per motxilla. Paguem, però ens enduem una decepció quan ens diuen que n’està a punt de marxar un, però que no hi cabem, per tant, tardarem bastant a omplir el següent.
Tenim gana perquè hem anat picant menjar, però tampoc ens ve de gust res, el senyor dels tiquets ens diu que podem deixar les motxilles allà, però que si volem podem dinar amb ell: compartint cullera i menjant d’un bol que està a terra. Bé, amb ell i amb 5 persones més que s’acosten a menjar del mateix bol. Decidim que potser no és la millor idea i anem a comprar una mica de fruita i aigua, no tenim gaire gana. Ens esperem a la caòtica estació de Tamba una hora i mitja, ja són les 16.15h de la tarda i marxem no tan plens com abans: al nostre costat un senyor, i a darrere una mare amb la seva filla i un noi jove que parla anglès gràcies a Youtube. Ens explica que ell és de Kedougou però que estudia a Dakar i que va a passar uns dies a casa amb els seus pares.
Només arrencar ja veiem que el conductor està força enfadat amb el món, i escridassa a tothom amb qui es creua. Es calma una estona, fins que al cap d’unes 2 hores de trajecte la noia de darrere diu que vol parar a fer un pipí. El conductor no li fa cas i segueix conduint, fins que la mare li crida (no entenem què diuen però sembla enfadada) i el conductor para una mica més endavant. Estem al mig del parc natural de Niokolo Koba, i tothom aprofita la parada per fer les seves necessitats. Un cop tothom ha acabat (nosaltres dos anem fent fotos), tornem al cotxe per seguir travessant el parc. En aquesta època de l’any no hi ha massa animals però veiem algun mono i (crèiem) que un facoquer.
Passem per un poble perdut amb 4 cases, on baixen la mare i la filla de darrere. El noi que parla anglès respira perquè té més espai per seure, però l’alegria li dura poca estona: una moto ens pita per darrere per si podem portar un noi fins a Kedougou. A Senegal no diuen mai que no, així que tornem a anar plens. Es comença a fer de nit i ens adonem que el cotxe no està gens preparat per circular per aquella carretera sense llums. De cop, el conductor gira bruscament i “caiem” a un camí paral·lel a la carretera: hi havia un arbre al mig del camí a mode de senyalització que és un tram en obres. Durant un moment, tots els passatgers hem patit bastant. Sorprenentment, el cotxe està sencer i no ha patit cap incidència. Seguim circulant per camins de sorra amb forats i alternant per la carretera en els trams que no hi ha obres, però el conductor no vol anar lent. Els llums del cotxe il·luminen poc o gens i al final arribem a Kedougou al cap de més de 4 hores que se’ns han fet eternes: en teoria el viatge era de 3 hores.
Un cop a Kedougou, morts de son i de gana ens trobem al Karim, el nostre conductor. El cotxe on ens porta ens sembla molt luxós i ample i condueix a ritme de reggaeton durant una hora fins arribar al campament Tako Mayo. Allà ens rep l’Ibra, que ens ensenya l’habitació i ens serveix el sopar: arròs amb una salsa boníssima. Ens explica que serà el nostre guia i què farem demà, i anem cap al llit cansadíssims. Ha sigut un dia molt llarg, amb algun ensurt i estem morts.
Tot i això, ens costa dormir: l’habitació no és com ens imaginàvem, fa calor i ens ha caigut una sargantana enorme des del sostre del lavabo i no sabem on està amagada. La part positiva és que es menjarà els mosquits. Demà tot ho veurem amb uns altres ulls.





Dia 7: Visita pobles animistes, Angyel i Iwol. Tarda al poblat peul d’Affia.
Ens llevem a les 7 del matí i ens dutxem. Tot el lavabo està a una petita cabanya annexa que queda oberta a l’altura dels ulls i ens permet veure l’entorn mentre et dutxes. Ens sembla molt bonic i la nostra visió del campament comença a canviar. Deixem de banda la “no extrema” neteja i la sargantana i ens centrem en les coses boniques: només llevar-nos l’espai ens ha captivat i la gent és molt amable i agradable.
Esmorzem pa amb nutella local i un cafè. L’objectiu del dia és anar a veure dos poblats animistes a dalt d’una muntanya, haurem de caminar una mica i en tenim ganes. Agafem el cotxe (un 4×4), que no ens sembla tan especial com ens semblava ahir a la nit però que és indispensable per anar pels camins per on anem: tot està ple de fang i forats, que fan difícil la conducció. Travessem algun riuet fins que arribem a la carretera principal, on recollim a una francesa que també està al campament i ve a fer l’excursió amb nosaltres. El seu guia ha tingut un problema amb la moto i vindrà més tard. Ens sembla una mica maleducada però no volem jutjar a la primera impressió.
Arribem al poblat d’Angyel i tot just baixar del cotxe ens envolten tot de nens i nenes que instal·len unes paradetes amb roba on exposen polseres i altres manualitats per si en volem comprar. Estem una estona mirant el que ens ensenyen però no comprem res i comencem a pujar muntanya amunt cap a Angyel, el primer poble animista que hem de visitar. Amb nosaltres ve el cap de cultura del poble.
Ens explica que cada poble animista té 3 caps: el de cultura, el de terres i el del poble, i que cadascú té unes funcions determinades. Per tenir el títol de cap no has de fer res, simplement ser el fill de l’antic cap: és un càrrec hereditari. Tot i que les funcions de cada cap diuen que són clares, no les acabem de diferenciar del tot.
El Mustafa ens acompanya a fer una volta pel poble. No hi ha ningú perquè tothom està a baix, treballant als camps, hem vingut a l’època de pluja i una de les característiques principals dels pobles animistes és que tenen els camps lluny del poblat on viuen. Només veiem dues senyores grans que, igual que els nens i les nenes, instal·len paradetes amb polseres per vendre. Aprofitem que estem gairebé sols per fer fotos de les cases i del paisatge.




Tornem amb l’Ibra i el cap de cultura, que ens explica la història del poblat: la família “fundadora” (són els caps del poble) venien de Mali i es van instal·lar en aquest lloc fugint dels soldats del rei, que els perseguia. Cal dir que realment el poble està bastant amagat entre les muntanyes. Tot i que estaven amagats, hi havia un diable que vivia dins d’un dels baobabs del poble que al principi els cometia maldats contra els habitants del poble, com per exemple que al moldre el gra ressonés molt, fins que els soldats els van trobar. Aleshores el diable va crear un eixam d’abelles que va matar a tots els soldats amb les seves picades. Gràcies a això, estaven protegits i dues famílies més es van acabar unint a ells, formant el que és actualment el poblat d’Angyel.
Si, la història sona a invenció total, però és la que ens van explicar i té sentit considerant que són animistes. Quan acabem, paguem les 1.000 o 2.000 CFA per la visita al poble i seguim caminant pel mig de la muntanya direcció a Iwol, el següent poble que hem de visitar.

Fa pinta que plourà, però de moment va aguantant. Comencen a caure 4 gotes que no ens preocupen fins que l’Ibra ens demana si podem guardar els mòbils dins de la nostra motxilla, no abans sense posar-los dins de dues bosses de plàstic i dins la seva ronyonera. Com si algú ens estigués mirant, just després de guardar-ho i posar-nos els impermeables (som els únics que en portem) comença a diluviar, sembla que ens estiguin tirant galledes d’aigua a sobre. Tot el terra s’inunda i comença a baixar aigua de tot arreu com si fossin cascades. Tot i que anem protegits, els pantalons i les sabates ens queden xops. Pugem una pujada que rellisca molt, els dos guies ajuden a la francesa i a dalt de tot veiem una cabanya on hi ha una àvia i el seu net cuinant i que ens deixen refugiar-nos de la pluja. Quan sembla que afluixa una mica continuem caminant fins a Iwol. L’Edu porta la ronyonera (molla) de la francesa per evitar que es mulli més, però no la pot guardar enlloc perquè ja està xopa. Arribem a Iwol amb aigua per tot arreu, i fem una visita ràpida pel poblat: veiem un pou amb plaques solars, el centre de salut i poc més. La veritat és que tot i que valdria la pena, molls com anem tenim ganes de canviar-nos de roba. Baixem fins al cotxe vigilant de no relliscar i tornem cap al campament.




El dia continua fent-nos sorpreses: de tornada cap al campament ens para la policia i li posen una multa al conductor per portar l’extintor del cotxe caducat. Ens sembla una mica exagerat, ja que han anat demanant-li papers i estris i quan han trobat una excusa per posar-li la multa ja no han preguntat per res més. Després de pagar la multa deixem a la francesa a mig camí, a un altre campament on es quedarà avui a la nit, durant tot el matí no hem tingut més notícies del seu guia, però entenem que està esperant-la allà. Nosaltres seguim amb el Karim, l’Ibra i el Musta cap al nostre campament, on ens canviem de roba i dinem amb molta gana.
A la tarda descansem una estona, com que ha plogut s’està fresquet. Aprofitem l’estona lliure per escriure, llegir i descansar i cap allà a les 5 de la tarda sortim a passejar amb l’Ibra per anar al poble del costat del campament: Affia.
De seguida que arribem al poblat venen molts nens a qui sembla que fem molta gràcia i no paren de dir-nos “Toubab! Toubab!” (blanc). Ens donen les mans i ens acompanyen en la nostra visita per Affia. L’Ibra ens explica com viu cada família, aquest poblat és peul i cadascú té un tros de terreny on els fills es construeixen les habitacions i on també tenen les terres per conrear. En el mateix poblat hi ha un o dos pous i un molí per moldre gra que funciona amb plaques solars. També ens explica la relació que té el poble amb l’Alpha Diallo, el propietari del campament de Tako Mayo. Acabem la volta passant pel costat del riu Gàmbia.
Quan arribem al campament l’Alpha ens ensenya el seu projecte d’Atelier dins del campament. Durant dos anys tenen a 16 noies que aprenen a llegir i escriure, alhora que aprenen a cosir. L’objectiu del projecte és evitar que es casin joves i que puguin ser prou autònomes per a guanyar-se la vida en un futur. Dormen en una gran habitació, i visitem el taller, que també és escola, on hi ha les màquines de cosir.
Sopem i anem a dormir d’hora perquè demà a les 7.30 h del matí hem de marxar d’excursió. Avui a la nit l’habitació no ens sembla tan desastrosa: el lloc va guanyant encant a mesura que el coneixem més.




Dia 8: Pujada a Dande i cascada de Dindifello. Tarda al poblat mandinga Yamoussa.
Avui ens llevem d’hora per fer l’excursió més llarga dels dies que estarem aquí. No és que sigui especialment difícil, però ens han dit que la pujada del principi és dura i si sortim abans evitem les hores de màxima calor. Després d’esmorzar marxem cap a Dindinfello, el poble de l’Alpha, l’Ibra i el Musta: això vol dir que només entrar al poble van saludant a absolutament tothom des del 4×4. Aparquem i comencem a pujar la muntanya de Dande, per tal de veure tots els highlights del dia. La pujada és intensa i dura i al cap de molt poca estona comença a fer calor, però les vistes són impressionants: sota els nostres peus tot és verd. Es veuen algunes altres muntanyes que sobresurten dels boscos i algun poble entre els arbres.



Quan arribem a dalt ja molt suats veiem que és una gran esplanada força plana. Ens parem a fer fotos a un camp de “xampinyons”, com ells els hi diuen a una espècie de nius de termites. L’Ibra i el Musta en fan pujar a sobre d’un dels nius per fer-nos una foto absolutament guiri, però que ens permet, en baixar, veure les termites que surten del niu per veure qui les està trepitjant.
Seguim caminant uns 20 minuts més per arribar fins a les dents de Dande: unes estructures de pedra increïbles envoltades de verd. Tot sembla molt volcànic i les vistes són brutals des de dalt i va passant airet, factors que fan que sigui agradable parar-se a descansar i refrescar-nos una mica.




Tornem caminant una estona pel mateix camí fins que ens tornem a desviar, passem pel poble de Dande, que dona nom a les dents, i seguim cap al naixement de la cascada de Dindinfello. Allà tornem a descansar una estona i tornem a baixar un altre cop cap a Dindinfello, passant abans per una cova. Un cop a baix de tot, però abans d’arribar al poble, ens tornem a desviar per un caminet que arriba fins a la impressionant cascada. 137 metres de caiguda lliure per unes roques que ens recorda una mica a Islàndia. Allà ens refresquem una mica el cap i ens morim de ganes de banyar-nos a sota la cascada, però decidim fer cas a les recomanacions mèdiques que ens van dir que no ens banyéssim a aigües dolces. Una llàstima.
Tornem cap al poble, on ens espera el Karim per tornar-nos al campament. És tard i tenim molta gana, encara no hem dinat. Així que arribem, mengem i descansem una estona de la calor. Cap a les 5 de la tarda, anem a visitar un poble mandinga del costat del campament. A diferència del poblat que vam visitar ahir, els mandinga no tenen els camps de conreu a costat de casa sinó que els tenen tots junts i apartats del poble. Fem una volta, ens enfrontem a unes quantes vaques i tornem caminant a sopar.
De camí, aprofitem per parlar amb l’Ibra sobre la situació política del país: d’aquí poc hi ha eleccions i ell es planteja no votar ja que totes les opcions que té no li agraden i està decebut en general, diu que tots els polítics són uns corruptes i que és molt complicat canviar-ho. Pel que sabem nosaltres i hem llegit, sembla que el canvi de polítiques del Senegal passa per un jove anomenat Sonko, però segons l’Ibra si surt elegit el Sonko només hi haurà canvis a la regió de Casamance, no pel país bassari ni altres regions del Senegal que ho necessiten.
No tenim temps de parlar més amb ell perquè de seguida arribem al campament on sopem i anem a dormir.

Dia 9: Excursió al poblat mandinga Badala. Celebració de l’any nou musulmà.
Avui ens llevem una mica més tard i esmorzem amb calma i tranquil·litat i després sortim amb l’Ibra i el Musta cap a visitar un nou poblat mandinga. Caminem uns 30 minuts amb moltíssima calor i arribem al riu de sota del poble, on seiem una estona a descansar. En aquest poblat mandinga, els camps de conreu estan a l’altra banda del riu, que s’ha de travessar amb una piragua. Una dona ens explica que avui no podrem travessar, ja que s’ha mort el fill del germà del conductor de la piragua i tot el poblat està de dol. L’Ibra ens fa entrar a un hort, que és l’hort que durant la temporada seca cuiden les dones. Durant la temporada de pluja tant els homes com les dones treballen als conreus. A l’hort trobem plàtans, albergínies, “cebollino”, remolatxa, pebrots picatns, papaia, menta (que agafem per fer un te més tard) i altres fruites i algunes plantes de cotó (per a ús personal, resulta que per vendre cotó necessites uns permisos especials, però pots tenir alguna planta sense regular).
Quan acabem de fer la visita a l’hort, pugem cap al poble, on fem una volta ràpida. Veiem que tothom està reunit a una “plaça” donant el condol als familiars.




Tornem pel mateix camí pel qual hem vingut i quan arribem ens fem una dutxa ràpida, hem suat molt. Aprofitem que tenim una estona per jugar a cartes amb l’Ibra i el Musta, i els hi ensenyem el mentider: ens guanyen de pallissa només havent jugat 3 partides. Després de dinar i estar-nos una estona a l’ombra evitant la calor que fa avui, anem amb el fill mitjà de l’Alpha a jugar a futbol amb els seus amics. El seu somni és ser futbolista. Comencem sent 6 persones i fent alguns passes i xuts, mentre es van afegint cada cop més nens. Quan hi ha prou gent comença el partit. Trien els equips ràpidament i amb dues porteries fetes amb pals, comença el partit. Corren molt i l’Edu decideix que és més bona idea posar-se a jugar de defensa i de porter. És impossible recordar qui va al teu equip i qui no, ja que cada cop s’afegeix més gent i ja quasi hi ha 20 persones a cada equip.
Mentre juguen a futbol, la Rut ha aprofitat per fer-se “amiga” dels nens més petits, als que no deixen jugar perquè diuen que són massa baixets.
Abans d’acabar el partit, l’Edu demana canvi i decidim tornar cap al campament, a preparar-nos per a sopar. Avui se celebra l’any nou musulmà i faran un sopar especial. Durant el camí de tornada ens trobem nens petits que ens demanen diners i no acabem d’entendre per què: potser és perquè és el primer cop que anem des del poblat fins al campament sols? Quan arribem, ens expliquen que és la tradició de Cap d’Any, els nens passen per totes les cases a demanar monedes. Guardem algunes de les monedes que tenim i les posem a un pot comú amb la resta de treballadors del campament. A mesura que van venint nens, els hi anem repartint tots.
Abans de sopar compartim les nostres últimes hores al campament xerrant amb l’Ibra, que cada cop ens explica més coses de la seva família i la seva vida.


Ens criden per a sopar, veiem que han posat una espècie de pareo a terra on es va assentant tothom: el Karim (el conductor), la cuinera, l’Ibra, més gent que treballa o ajuda al campament… i nosaltres també ens hi afegim. Porten una safata molt gran on hi ha cous-cous, carn i salsa. Ens donen una cullera a cadascú i tots mengem de la mateixa safata. Tothom menja molt de pressa, amb les culleres molt plenes. Van comentant coses i ens encantaria poder-los entendre. Al cap de màxim 10 minuts ja s’aixeca la primera persona i en 5 minuts més només quedem asseguts nosaltres dos i l’Ibra que s’ha estirat per no deixar-nos sols. La resta s’han assegut a una cadira i miren el mòbil. El sopar estava boníssim, però veiem que no tenen la cultura de la sobretaula. Acabem de sopar i anem a seure a un banc, també ens acompanya l’Ibra i ens acaba d’explicar coses de la seva família, la seva cultura, com entenen el matrimoni… en algunes coses som molt diferents.
Durant aquests dies hem après moltes coses amb l’Ibra i de l’Ibra i li estem molt agraïts. Ens acomiadem d’ell i anem a dormir, demà ens toca llevar-nos a les 4 del matí per arribar a Kedougou i agafar l’autobús de les 6 cap a Dakar.
Dia 10: Bus de tornada a Dakar. Nit per descansar a Dakar.
Hem dormit fatal: feia molta calor, ens picava tot i teníem molt poques hores. Ens llevem i ho deixem tot a punt abans d’esmorzar, com que no tenim gaire gana, ens bevem el cafè i ens preparem uns entrepans per a després. A les 4:45 h del matí pugem al 4×4 amb el Karim i marxem cap a Kedougou. Abans de marxar, l’Ibra ve a dir-nos adeu per última vegada. Tot i que és molt d’hora, sentim celebracions a prop del riu, ahir ens van explicar que és una tradició que el matí de Cap d’Any els joves vagin al riu i cridin cada cop que arriba algun amic.
Arribem a Kedougou a les 5.30 h, on ja hi ha l’autobús preparat i gent esperant. Anem a buscar els bitllets que l’Alpha ens havia reservat dos dies abans fent un parell de trucades i paguem 10.000 CFA (10 €) per cadascun. Veiem algunes persones resant abans de pujar a l’autobús i a les 6 ens van cridant pel nom a tots els passatgers i anem pujant amb ordre a l’autocar. Els seients són força còmodes i hi ha aire condicionat. Durant les 3 primeres hores dormim, ens despertem una estona i continuem dormint. L’autobús va fent parades per deixar alguns passatgers i recollir-ne d’altres. Al cap de 6 hores parem i comprem alguna cosa de dinar i una coca-cola a una gasolinera.
Tornem a dins a intentar dormir una mica més, però no ho aconseguim i decidim posar-nos una pel·lícula. Se’ns comença a fer llarg el trajecte, i quan pensem que estem arribant l’autobús segueix i segueix. En una de les parades puja un senyor amb un megàfon i es posa a vendre productes de cosmètica a tothom: ens deixa provar algunes cremes i tot i que a nosaltres no ens interessa comprar res, hi ha molta gent que sí que li compra algun producte. Durant l’estona que queda no paren de pujar dones a vendre fruita, menjar i altres productes que no som capaços d’identificar.
Arribem a Dakar al cap de 13 hores de trajecte. Hem d’agafar un taxi fins a l’hotel: ens volen cobrar 7.000 CFA (10 €) i ho regategem fins a 3.000 (4,6 €). Ens sentim una mica malament, però a la recepció de l’hotel ens comentem que és el preu que toca. A l’hotel casa Mara descansem, netegem algunes samarretes i ens passem les poques hores de dia que queden a la piscina: hem decidit tenir un hotel una mica millor per tal de descansar del viatge més còmodament. Després de banyar-nos anem a fer una volta pel barri per intentar trobar un restaurant per sopar, però com que és Cap d’Any està tot tancat. Finalment, sopem a l’hotel, on ens fan un sopar molt occidental per un preu molt desorbitat pel Senegal (25 € els dos).
Estem morts i a les 11 ja estem dormint: avui tenim un llit molt ample, fa tot molt bona olor i hi ha aire condicionat. Dormirem com uns reis.
Dia 11: Sept-place fins a Saint-Louis.
Comencem el dia malament: només llevar-nos veiem que no tenim aigua a la dutxa i resulta que l’esmorzar no és a les 7, tal com pensàvem, sinó que és a les 8 h. Ens hem d’esperar una estona, però la part positiva és que tenim més gana i aprofitem per esmorzar bastant: avui ens espera un dia llarg una altra vegada. Ens preparem uns mini entrepans per menjar alguna cosa durant el trajecte fins a Saint-Louis. Sortim de l’hotel i agafem un taxi fins a la Gare Routiere que ens costa 3.000 CFA (4,6 €), tal com ens havien dit a l’hotel. De camí, passem per uns quants carrers que ens semblen un gran mercat d’animals en no molt bones condicions i finalment arribem a l’estació més gran de les que hem vist fins ara.
Com cada vegada, algú ens acompanya fins al lloc on surt el sept-place que necessitem agafar. Hi ha una furgoneta a punt de sortir, però no hi cabem. Això vol dir que ens hem d’esperar fins que s’ompli el següent cotxe, que també és un minibús. Som els primers i ens diuen que hem de ser 14 persones, tot i que nosaltres només veiem 12 places. Al cap de 2 hores llargues d’espera, aconseguim tenir el minibús ple amb 19 persones, contant nens petits i bebès: aquí us deixem un resum de com hi hem cabut: a davant de tot, el conductor i dos adults (un creiem que anava borratxo i ha dormit tot el trajecte); a la primera fila: nosaltres 2, un pare amb el seu fill (molt educat) i un noi que dormia a sobre de l’Edu; a darrere nostre hi havia una noia amb un bebè i una nena petita, 2 nens no tan petits que creiem que eren els germans del noi de la nostra fila i una senyora gran; a l’última fila, una noia amb un altre bebè i 3 adults que no teníem massa controlats.




Durant tot el camí va baixant gent i de tant en tant puja algú que portem durant una estona. El paisatge va canviant, però el viatge se’ns fa etern. Arribem a Saint-Louis cap a les 17 h, després de 5 hores de trajecte. Agafem un taxi fins a l’hotel, que ens costa 3.000 CFA (4,6 €) després de regatejar molta estona. L’hotel ens sorprèn cap a bé. Descansem una estona i anem a fer una primera volta de reconeixement de la ciutat. Ens sentim molt observats, tothom ens intenta vendre la moto amb voltes amb canoa o piragua per la Langue de Barbarie, o productes de les seves botigues i fins i tot ens toquen una cançó “personalitzada” amb una guitarra. Educadament, diem que no ens interessa, demà anirem a l’oficina de turisme directament i des d’allà farem les excursions que ens interessin. Continuem passejant pels carrers, que devien ser preciosos en el moment d’esplendor de la ciutat i ens adonem que hi ha moltíssims nens demanant al carrer. Anem cap al costat del riu a veure els pescadors i a part de la brutícia, ens dona la benvinguda a la ciutat una magnífica posta de sol a la punta Sud de la Ciutat. De cop, es posa a ploure i anem a sopar al “Linguerie”, un restaurant força local amb uns plats molt abundants.




Dia 12: Nord de Saint-Louis i barri dels pescadors.
Ens llevem i anem passejant fins a la punta Nord de la Ciutat, mentre busquem un lloc on poder esmorzar. Descobrim que al nord hi ha una part més residencial i no té massa interès a part de la mesquita i les vistes que hi ha no són massa boniques. Trobem una antiga grua de vapor, que es feia servir quan la ciutat tenia comerç. Continuem sense cafè fins que trobem “Chez Dasso”, on esmorzem com uns reis. Després d’esmorzar anem a l’oficina de turisme i reservem una excursió a la llengua de barbarie, que ens costa 16.000 CFA a cadascú (24,51 €) per fer demà al matí. No ens expliquen massa coses de la ciutat, però tenen un museu de Jean Mermoz, un dels aviadors de correu famosos. Saint-Louis era una ciutat on paraven molts aviadors en les seves rutes de correu des d’Europa fins a Amèrica. Un d’ells, a part de Jean Mermoz era Saint-Exupéry, l’autor del petit príncep.
Estem una estona al museu, i després anem a veure l’hotel de la Poste, on en teoria pots veure l’habitació on dormia Saint-Exupéry, però no ens deixen visitar-la, ja que hi ha hostes.
Abans de dinar anem a l’hotel per rentar una mica de roba i refrescar-nos. Dinem al Mouquets, un restaurant d’hamburgueses, per intentar descansar de la cuina senegalesa, però no ens agrada gens. Ens serveixen una hamburguesa amb patates, amb les patates dins de la mateixa hamburguesa, i el pollastre ens sembla molt dolent.


Quan baixa una mica la calor, anem cap al barri dels pescadors: mentre travessem el pont ens trobem al Martin, un senyor que ens acompanya tota la tarda i ens explica com viuen al barri dels pescadors. El barri és totalment diferent, de fet, és una illa que es connecta amb un petit pont a l’illa de Saint-Louis. Veiem que hi ha moltíssima gent, moltíssimes barques i moltíssimes cabres, però poquíssim espai. Mentre caminem, el Martin ens explica que l’any 2002 va pujar a una piragua amb 93 persones per arribar a les Canàries. Van arribar-hi 30 persones i només arribar els van deportar un altre cop. També ens explica que el patró del “vaixell”, que no puja a la piragua, cobra 500.000 CFA per cada persona (800 €) i els que condueixen paguen la meitat.
Veient el barri, entenem que les persones es plantegin un canvi de vida, però la història és dura. Ens ensenya tots els carrers, la platja (bruta) i l’escola (ensorrada) del barri. Agraïm haver-nos trobat amb ell, ja que no ens haguéssim atrevit a passejar tan tranquils per aquí si haguéssim anat sols. Veiem la nova mini escola que han construït al costat de l’ensorrada: la diferència és abismal, mentre la que tenien abans sembla que era gran, ara només tenen dues classes molt petitones. Això té una conseqüència directa i és que la majoria dels nens que viuen al barri de pescadors no pot anar a l’escola ni aprendre francès. L’única sortida que tenen és fer de pescadors.
Estem en xoc i no podem gairebé ni fer fotos. Abans de marxar, el Martin ens porta a veure un pelicà que té vint anys i que viu al mateix carrer. Tornem a travessar el pont ara en direcció contrària i el Martin ens acompanya a veure algunes curiositats de la ciutat: el primer monument a l’Àfrica occidental, abandonat, que ara és un hospital regentat per monges. Acabem de fer una volta amb ell i a l’acomiadar-nos no ens acabem d’entendre: nosaltres li volem pagar alguna cosa perquè ens ha fet de guia durant tota la tarda, però ell ens explica que vol arròs per als nens i que necessita més diners. Li intentem dir que nosaltres li podem anar a comprar l’arròs, però ens diu que no, al final li acabem pagant una mica més de diners, tot i que no sabem si ell està satisfet o esperava que li paguéssim encara més. Tot i el mal regust de boca de no saber si estem fent bé les coses, li estem agraïts per haver-nos ensenyat el seu barri i el de tants altres.
Comprem algun iogurt per sopar i ens ho mengem a l’hotel processant tota la informació de la tarda, que no és poca.






Dia 13: Saint-Louis i llengua de Barbàrie.
Avui tenim l’excursió reservada per anar a la llengua de Barbàrie. Ens llevem d’hora i veiem que plou. Igualment, a les 9 h ben puntuals estem a l’oficina de turisme, tal com havíem quedat. La nostra sorpresa és que no hi ha ningú més. No arriba ningú fins a les 9:30 h, quan ja fa una estona que ha deixat de ploure, és l’encarregada de l’oficina i sense ser massa simpàtica (trobem a faltar la teranga del Senegal) ens diu que no es pot fer la sortida perquè plou. Al final, aconseguim reagendar-ho a la tarda, però ens remarca que si torna a ploure no cal ni que ens presentem a l’oficina: no es farà l’excursió.
Hem de replantejar el matí, i sabem que a Saint-Louis hi ha 2 museus: el de fotografia i el d’història, i ens sembla que poden ser una bona alternativa.
Comencem amb el museu de fotografia, que consta de 7 edificis en total, tots tancats. No ens queda clar si és el dia lliure de museus o bé han tancat perquè plou. Els horaris no estan del tot (per no dir gens) clars. El que sí que està bbert és el museu d’història. Hi ha explicacions en diversos idiomes, el castellà entre elles, però un noi ens fa una visita guiada en francès. Com que no l’entenem massa hem de llegir-ho tot 4 vegades. Tot i això, el museu ens ajuda a fer-nos una idea de la vida a Saint-Louis, qui eren les signores, i com vivien els comerciants i els pescadors.
Sortint del museu travessem el pont de Faidherbe, que uneix l’illa de Saint-Louis amb el continent. Ens acompanyen (o persegueixen) uns 12 nens demanant-nos diners. Fins ara, havíem trobat la solució per a no donar res i continuar tranquils: canviar de vorera o girar a un altre carrer. A l’estar en un pont és complicat i anem caminant durant molta estona amb tots els nens al voltant.
Aquest pont és un exemple de la industrialització al Senegal, però la veritat és que no val massa la pena de veure. És una icona del país i sobretot de Saint-Louis, però les vistes són més aviat normaletes.
Arribem a l’altra banda del pont i sentim una mena d’explosió i veiem molt fum, pensem que és un cotxe que s’ha fet malbé (res estrany veient els cotxes que tenen), però comencem a veure que la gent marxa del lloc força ràpidament i un senyor ens diu que millor que marxem d’allà i que tornem cap a l’illa. No entenem pràcticament res del que passa, però fem mitja volta i tornem cap a Saint-Louis.



Quan arribem, dinem a Chez Dana, un restaurant de cuina senegalesa on mengem extremadament bé. A les 15 h en punt tornem a ser a l’oficina de turisme, ja no plou i aquest cop si, marxem cap a la llengua de Barbàrie amb un guia que ens sembla molt simpàtic i molt energètic. Pugem a un taxi amb ell i ens sembla que comenten alguna cosa de política amb el conductor. Durant el camí cap a la llengua, parem a 2 gasolineres (és un trajecte de mitja hora) i ens resulta estrany. El guia ens va assenyalant alguns micos i ocells de camí fins que arribem a l’entrada del parc. Per entrar, hem de travessar un pont fins a la platja, des d’on veiem centenars de crancs. Arribem a la platja on ens espera una família amb la seva piragua.
Pugem a la piragua i anem vorejant la costa, veiem pelicans, cormorans i algunes gavines de cap gris. També hi ha altres ocells que no aconseguim acabar de situar. El paisatge és bonic i especial, però es nota que no és la gran època d’albirament d’ocells. Arribem al mig de la llengua i ens deixen passejar durant una estona. Els fills de la família, que també han vingut amb nosaltres es dediquen a “jugar” amb els crancs i ens regalen plomes de diferents ocells. El guia aprofita per resar una estona al mig de la platja. Al cap d’una estona de passejada, tornem a la piragua i anem cap a terra ferma una altra vegada.
El guia ha perdut tota l’energia que tenia i sembla que s’hagi d’adormir dret mentre tornem cap a l’entrada del parc. La visita ens ha agradat, però en ser temporada baixa potser no val la pena pel preu que té.
Tornem amb el mateix taxi cap a Saint-Louis i durant el trajecte veiem alguns joves amb pedres i molta policia. El taxista i el guia ens expliquen que hi ha una manifestació, però no ens saben explicar ben bé què manifesten. Arribem a Saint-Louis i ens trobem un home que ens intenta vendre un tour a Lompoul i la llengua de Barbarie. Li expliquem que ja hem anat a la llengua i ell ens explica que han tornat a detenir al Sonko (l’opositor del president) i han dissolt el seu partit. Decidim guardar el telèfon del senyor per si el necessitem i anem a l’hotel a informar-nos millor del que està passant.
Ens encaixen totes les peces: el caos del matí, les pedres de la tarda i el fet que no tinguéssim internet al mòbil, ja que han tallat les connexions de tot el país. Per sort, el wifi de l’hotel continua funcionant bé. Ens quedem una estona mirant les notícies i plantegem una alternativa al final del nostre viatge per tal d’evitar tornar a Dakar, que segons veiem, pot ser perillós.
Anem a sopar al Siki, un hotel i restaurant regentat per un espanyol, on esperem poder indagar una mica més sobre la situació del país. Mai havíem gaudit tant d’unes croquetes i uns ous ferrats amb patates i no aconseguim treure l’aigua clara sobre què està passant. L’únic que ens queda clar és que hem d’evitar Dakar, on havíem d’acabar el viatge.
Dia 14: Museu de la fotografia de Saint-Louis, tarda de compres.
Ens llevem i anem a Chez Dassa a esmorzar: s’ha convertit en el nostre lloc preferit de Saint-Louis. Avui sí que estem disposats a entrar al museu de la fotografia. Anem cap a l’edifici 0, on ens expliquen que s’ha de reservar amb antelació, però que, ja que hi som, podem fer la visita. Hi ha una part amb escultures i una part amb història del país, que ens sembla molt interessant. Quan acabem de visitar el primer edifici, un noi ens acompanya fins als següents dos per tal d’obrir-nos la porta. Els visitem força de pressa. Quan sortim, hi ha un altre noi que ens torna a acompanyar a uns altres 2 edificis. Si, ens va acompanyant, ens obre la porta i després torna a tancar. Aconseguim visitar sols un edifici nou i en sortir ens tornem a trobar amb el primer noi, que ens torna a acompanyar al següent. Més que un museu, sembla un escape room.
Hi ha poques fotos que valguin la pena, però el museu et permet entrar als edificis colonialistes que per dins són molt bonics. L’entrada al museu costa 2.000 CFA (3 €) i és una bona opció per passejar per Saint-Louis.
A causa de la situació del país, hem decidit reorganitzar els últims dies de viatge, i quan acabem de visitar el museu anem a l’hotel per veure quines rutes podem fer i on podem dormir. Principalment, volem comparar el preu de fer-ho amb el tour de Lompoul o fer-ho pel nostre compte, amb les dificultats que implicaria. No ho acabem de veure clar, però anem a dinar al Linguerie (el nostre Segon lloc preferit de Saint-Louis) per aclarir les idees. Des d’allà, aconseguim localitzar l’Ibrahim (que ens oferia el transport i tour privat) i negociem que ens porti a Lompoul: per 40.000 CFA (60 €) ens inclou el transport, el sopar, dormir i esmorzar en un campament al desert. Si ho féssim pel nostre compte ens podria costar uns 32.000 CFA (50 €) però creiem que donades les circumstàncies és millor anar sobre segur. Quedem amb ell a les 10 h del matí de l’endemà per marxar cap a Lompoul.
Amb tot organitzat i una mica més tranquils, aprofitem la tarda per acabar de passejar per Saint-Louis i entrar per primera vegada a les mil botigues que hi ha als seus carrers, on comprem alguns souvenirs. Sopem a una creperia força bona i anem a dormir amb ganes de demà.
Dia 15: Marxem a Lompoul. Excursió pel desert i sopar amb tambors.
Com ja és tradició a Saint-Louis, anem a esmorzar al Dasso, i després a enviar les postals. Ens fa especial il·lusió enviar-les des d’aquí perquè l’illa és la principal seu del correu del Senegal. Aquí és on paraven tots els aviadors de correu europeus per enviar les cartes a Amèrica del Sud. Per un moment, ens sembla que hagi de ser el mateix Saint-Exupéry qui les enviï. Acabem de preparar les motxilles i l’Ibrahim ja ens espera per anar cap a Lompoul: ens esperen 2 hores de cotxe, realment molt més còmode que les viatges que hem fet fins ara en sept-place.
Arribem al poble de Lompoul, i pugem a un 4×4 que ens porta fins al campament del desert on dormirem una nit.
Sembla que de moment som els únics, ens donen una beguda de bissap de benvinguda i al cap d’una estona dinem. Per variar, hi ha molt menjar i arròs. Encara som els únics del campament i ho aprofitem per relaxar-nos, trucar a casa i llegir una estona. Quan comença a no fer tanta calor, anem a fer un volt pel desert. És impressionant, tot i que l’extensió no és massa gran, des de dins tens la sensació que estàs perdut.
Juguem una estona amb la sorra i les fotos i seiem per veure la posta de sol sobre el mar, però finalment marxem abans que se’ns faci fosc: el desert és petit, però potser no cal arriscar-se.
Arribem a les 20 h al campament i anem a dutxar-nos per treure’ns la sorra. El sopar és a les 20:30 h i ha anat arribant més gent durant aquesta estona: ja no estarem sols. Seiem a una taula amb un matrimoni de francesos i una altra francesa jove, tots amb els seus respectius guies. Durant el sopar compartim impressions del Senegal amb la noia jove, el matrimoni no és massa agradable.
Després de sopar hi ha un espectacle de tambors a la vora del foc. Tot i que ens sembla una turistada al final ens convencen per ballar amb ells, tot i que morts de vergonya, i acabem divertint-nos. Fem un té senegalès amb els pocs que queden a la vora del foc i anem a dormir després d’una experiència que no teníem pensat viure en aquest viatge, però que ha valgut la pena.
Dia 16: Trasllat a Saly. Piscina i passeig per la platja.
Ens llevem tranquil·lament, ja que hem quedat a les 11 al poble de Lompoul una altra vegada amb l’Ibrahim, que ens ha de portar fins al nostre últim destí: Sally. Després de moltes negociacions i una mala gestió per part de l’Ibra, que no ens volia donar la informació que li demanàvem, hem aconseguit que ens porti fins a Sally a nosaltres i a una noia belga que vam conèixer a Saint-Louis. Entre els tres hem de pagar-li 40.000 CFA (uns 60 €).
Per arribar a Lompoul hem d’esperar el 4×4 o “shuttle bus” des del campament, que tarda molt a arribar. Finalment, cap a les 11:30 arribem al poble, on ja ens esperen l’Ibrahim, la belga i 4 francesos més que també van a Sally. La nostra sorpresa és que contant les places de la furgoneta veiem que en falta una. Òbviament, això no és un problema al Senegal, i ens entaforen a 4 persones en un espai de 3. El trajecte de 3 hores que havia de ser còmode acaba sent bastant dur i estem una mica enfadats amb l’Ibrahim: això no és el que ens havia promès.
Tot i això, arribem a Sally i ens deixa a prop del Casa Louka, el nostre hotel amb piscina, sí, hem decidit que ens podem donar aquest premi de final de viatge.
Tenim molta gana i li demanem al Hans (el gestor de l’hotel) que ens recomani algun lloc per dinar. Com que és tard no podem seure al restaurant, però sí que ens ho posen en uns tuppers per emportar-nos-ho. Ens ho mengem al costat de la piscina, morint de ganes de tirar-nos-hi de cap, així que tan bon punt acabem de dinar, ens posem els banyadors i aprofitem per refrescar-nos i llegir una estona: estem acabant el viatge com uns reis.
Tot i que s’està molt bé, tenim ganes de descobrir Sally i quan la temperatura comença a baixar ens vestim i anem a passejar. Comprem unes patates per picar i seiem a la platja a veure la posta de sol. Ens sorprèn, una altra vegada, la quantitat de brutícia que s’acumula, definitivament, Sally no és la platja paradisíaca que surt a les fotos. La posta de sol ens deixa bastant indiferents i caminem pel “passeig marítim” fins al nord de la platja. La veritat és que cada vegada ens acostem més al que havíem vist a Google, més turístic i una mica més bonic.
Acabem el nostre passeig pel centre del poble i sopem al mateix restaurant on hem dinat: ens partim un plat de peix enorme. Tornem a l’hotel a descansar i dormir.
Dia 17: Llaguna de Somone, excursió enmig de crancs.
Avui tenim ganes de descobrir els entorns de Sally, així que ens llevem decidits a anar a la Llaguna de Somone, una reserva natural que es troba a uns 30 minuts en cotxe de Sally. Després d’esmorzar anem a la parada principal de taxi del poble i pactem 9.000 CFA (13 €) amb el Malik per anar i tornar (en principi el taxista s’espera allà dues hores).
El taxi ens deixa a prop d’una platja preciosa, ara sí que ens trobem a les platges paradisíaques i els ressorts que estan anunciats a tot arreu. És un Sally molt diferent d’on ens trobem nosaltres.
Només trepitjar la platja ens intenten vendre la ruta amb piragua pel parc natural. No ens fa massa bona espina la insistència dels senyors i a més ja hem anat en piragua al riu Casamance i a la llengua de Barbàrie, i ens agradaria descobrir aquesta Llaguna d’una manera diferent. Refusem la seva oferta i anem a buscar un camí que hem llegit que surt des del poble i que et permet endinsar-te a la Llaguna sense haver de travessar amb piragua.
No massa decidits, tornem una mica enrere i ens endinsem al poble, que deixa de ser tan bonic com era la part del ressort. Cap al final de tot i quan ja pensem que no hi ha manera de veure la Llaguna caminant, trobem un mapa i un caminet que ens porta fins a una petita illa al mig de la Llaguna.
Tot i que el camí sembla impracticable en un principi, veiem que es va obrint i que hi ha una passarel·la artificial enmig dels manglars i sorollets de crancs i altres animals que no volem identificar. Veiem que hi ha una taquilla per pagar entrada, però no hi ha ningú i decidim entrar al caminet.
Caminem una bona estona en un entorn meravellós, tot i que part del camí està cobert d’aigua per la marea, es pot fer sense cap mena de problema. El recorregut té uns 1,5 km i realment és preciós. Hi ha plafons informatius de la fauna i flora que ens trobem i estem molt contents d’haver seguit la nostra intuïció (i la nostra guia) i haver arribat fins aquí.
Arribem a un mirador on podem gaudir de les vistes de la Llaguna i tornem enrere, ja que el Malik ens espera.
A les 15 h arribem a l’hotel i ens banyem per treure’ns la calor de sobre. Aprofitem la piscina durant una estona i a la tarda, com que no sabem estar quiets, tornem a sortir a passejar i comprem una mica de fruita. Acabem de passar l’estona relaxats i anem a sopar: ens ve molt de gust una pizza, avui és divendres i comencem a estar cansats de l’arròs.
Passem per diferents restaurants on no trobem pizza, o estan tancats o no en fan, fins que finalment trobem dues pizzes per emportar-nos a l’hotel. Aprofitem que estem al centre per canviar diners i poder pagar el taxi de demà fins a l’aeroport, hem quedat amb el Malik que ens hi portaria ell. També comprem pa per a fer entrepans per l’avió, i recollim les pizzes.
Ens les mengem a l’hotel acompanyats del Hans, que ens explica la situació econòmica, social i política del Senegal i de l’Àfrica.
Anem cap a l’habitació a passar la que serà la nostra última nit al país. Demà al matí a les 10 h tindrem el Malik a la porta a punt per anar a l’aeroport.
Dia 18: Tornada a Barcelona
Amb una mica de por d’arribar tard a l’aeroport de Dakar a causa de les revoltes i manifestacions del país, vam quedar amb el Malik que ens passaria a buscar a les 10 h del matí. Tant ell com nosaltres som puntuals i marxem cap a l’aeroport.
No trobem cap incidència durant el camí, així que tenim una llarga espera fins que marxi l’avió. Tristos perquè això ja s’acaba, però contents d’haver pogut fer aquest viatge al nostre aire: hem après moltíssimes coses i hem pogut gaudir d’un país que sempre portarem a la nostra memòria.