Ens llevem ben d’hora, la idea del dia és agafar el sept-place fins a Tambacounda (Tamba pels amics), fer les 6 o 7 hores fins allà i un cop allà acabar de fer les 3 hores fins a Kedougou. No són ni les 6 del matí i a la carretera de l’hotel fins a l’estació no hi ha cap taxi, al contrari del que ens van dir ahir, ja que en teoria a la carretera principal “sempre hi ha taxis”. L’optimisme senegalès no deixa de sorprendre’ns, i ens toca caminar fins a l’estació. No és ni de dia i anem amb la llanterna per la carretera amb molt poca gent, veiem alguns cotxes que ens passen pel costat però estan tots ocupats. Cada cop estem més a prop de la gare routiere i comencem a veure alguns taxis, però ja no ens val la pena agafar-ne cap. Carregats com mules arribem a l’estació més tard del que voldríem, però contents d’haver superat el primer petit trajecte, que tot i ser fosc i trobar-nos alguns animals ens ha fet sentir segurs en tot moment. Són les 6.45h quan arribem i un jove senegalès ens torna a acompanyar fins al lloc on surten els cotxes cap a Tamba, ho fa sense cap intenció de rebre res a canvi (Teranga) i ens ajuda a comprar els bitllets. No marxa fins que no els tenim. Tot i que ahir ja ens semblava que l’estació era molt gran i amb molta vida, al matí tot es veu diferent, ja es comença a fer de dia i l’ambient que es respira és de moltíssima activitat, la gent no para de vendre menjar per als passatgers i cada molt pocs minuts van sortint cotxes en totes direccions. Paguem 10.000 CFA cadascun i 1.500 CFA per cada motxilla, que carreguen a dalt del cotxe amb la resta d’equipatge dels altres passatgers. A poc a poc es va omplint el sept-place, sortim a les 7.30h, aquest cop asseguts als seients que ens toquen: el 2 i el 3, és a dir, a la fila del mig, finestra i seient del mig.

El que en teoria és un sept-place es converteix en un “nou-place”, compartirem el viatge amb un conductor molt jove, un copilot molt vell que no para de resar, una noia de 20 i pocs anys que seu amb nosaltres i 4 persones a darrere: un noi i 3 germanes, dues de molt petites que aguanten tot el viatge sense queixar-se. Serà un viatge molt llarg i abans de marxar ja veiem que segurament també serà dur. Ens ho demostra el copilot vell, que ja ha comprat galetes, cacauets, plàtans i cafè i no dubta a comprar qualsevol altra cosa que li ofereixin. Es passarà les 8 hores de viatge movent les boles del seu rosari. Durant el trajecte el conductor va fent parades a diferents pobles, mentre ell baixa del cotxe, tot de nens venen corrents i ens ofereixen galetes i fruita per les finestres. El vell ho compra tot: galetes, pastissos i plàtans (ja en tenia molts), l’únic que no compra és un sac de sucre d’uns 2 o 3 kg, era fàcil dir que no.

La conducció és ràpida i amb frenades brusques abans dels bots de la carretera, que no són pocs. Les infinites hores de trajecte ens serveixen per veure que hi ha una espècie de peatges, on el conductor para, pita i un agent (no sabem si són policies o què són) li dona un tiquet, que uns kilòmetres més endavant llança per la finestra davant del que ens sembla un altre peatge. Les úniques vegades que sortim del cotxe és perquè en un d’aquests controls ens demanen el passaport, d’on venim i on anem, i què fem a Senegal.
Intentem passar les 8 hores trobant una posició una mica còmoda per dormir, parlant i mirant el paisatge, que va canviant a poc a poc. En una de les parades misterioses del conductor, les noies de darrere compren plàtans i els comparteixen amb tots els passatgers. Ja arribem a Tamba i tothom li va indicant al conductor on ha de baixar, abans d’arribar a la gare routiere, i anem fent parades per a deixar a tothom. Al final, només arribem a l’estació nosaltres i el conductor. Quan ens quedem sols ens parla per primera vegada en 8 hores i ens pregunta si érem nosaltres els que ahir estàvem a Zinguichor al matí preguntant com anar a Kedougou. Li diem que si i ens porta fins a la parada dels sept-place de Tamba a Kedougou. Abans de treure les motxilles del maleter del cotxe ja ens estan dient el preu per arribar a Kedougou: 6.500 CFA per persona i 1.000 CFA per motxilla. Paguem, però ens enduem una decepció quan ens diuen que n’està a punt de marxar un, però que no hi cabem, per tant, tardarem bastant a omplir el següent. 

Tenim gana perquè hem anat picant menjar, però tampoc ens ve de gust res, el senyor dels tiquets ens diu que podem deixar les motxilles allà, però que si volem podem dinar amb ell: compartint cullera i menjant d’un bol que està a terra. Bé, amb ell i amb 5 persones més que s’acosten a menjar del mateix bol. Decidim que potser no és la millor idea i anem a comprar una mica de fruita i aigua, no tenim gaire gana. Ens esperem a la caòtica estació de Tamba una hora i mitja, ja són les 16.15h de la tarda i marxem no tan plens com abans: al nostre costat un senyor, i a darrere una mare amb la seva filla i un noi jove que parla anglès gràcies a Youtube. Ens explica que ell és de Kedougou però que estudia a Dakar i que va a passar uns dies a casa amb els seus pares.

Només arrencar ja veiem que el conductor està força enfadat amb el món, i escridassa a tothom amb qui es creua. Es calma una estona, fins que al cap d’unes 2 hores de trajecte la noia de darrere diu que vol parar a fer un pipí. El conductor no li fa cas i segueix conduint, fins que la mare li crida  (no entenem què diuen però sembla enfadada) i el conductor para una mica més endavant. Estem al mig del parc natural de Niokolo Koba, i tothom aprofita la parada per fer les seves necessitats. Un cop tothom ha acabat (nosaltres dos anem fent fotos), tornem al cotxe per seguir travessant el parc. En aquesta època de l’any no hi ha massa animals però veiem algun mono i (crèiem) que un facoquer. 

Passem per un poble perdut amb 4 cases, on baixen la mare i la filla de darrere. El noi que parla anglès respira perquè té més espai per seure, però l’alegria li dura poca estona: una moto ens pita per darrere per si podem portar un noi fins a Kedougou. A Senegal no diuen mai que no, així que tornem a anar plens. Es comença a fer de nit i ens adonem que el cotxe no està gens preparat per circular per aquella carretera sense llums. De cop, el conductor gira bruscament i “caiem” a un camí paral·lel a la carretera: hi havia un arbre al mig del camí a mode de senyalització que és un tram en obres. Durant un moment, tots els passatgers hem patit bastant. Sorprenentment, el cotxe està sencer i no ha patit cap incidència. Seguim circulant per camins de sorra amb forats i alternant per la carretera en els trams que no hi ha obres, però el conductor no vol anar lent. Els llums del cotxe il·luminen poc o gens i al final arribem a Kedougou al cap de més de 4 hores que se’ns han fet eternes: en teoria el viatge era de 3 hores. 

Un cop a Kedougou, morts de son i de gana ens trobem al Karim, el nostre conductor. El cotxe on ens porta ens sembla molt luxós i ample i condueix a ritme de reggaeton durant una hora fins arribar al campament Tako Mayo. Allà ens rep l’Ibra, que ens ensenya l’habitació i ens serveix el sopar: arròs amb una salsa boníssima. Ens explica que serà el nostre guia i què farem demà, i anem cap al llit cansadíssims. Ha sigut un dia molt llarg, amb algun ensurt i estem morts.

Tot i això, ens costa dormir: l’habitació no és com ens imaginàvem, fa calor i ens ha caigut una sargantana enorme des del sostre del lavabo i no sabem on està amagada. La part positiva és que es menjarà els mosquits. Demà tot ho veurem amb uns altres ulls.